Creadors d'alçada (Entrevista: Joan Miró Oró)

27/03/2021 09:15

Foto: aarttebre.wordpress.com

Seguim coneixent a persones dedicades a l'art de crear gegants. Avui viatgem a les Terres de l'Ebre per conèixer un que fa cartró!

 

Entrevista a Joan Miró Oró, Un que fa cartró (La Serra d'Almos)

 

- Presentació. Qui ets? D'on ets? Trajectòria professional.

El meu nom és Joan Miró Oró, natural de Torres de Segre (Segrià) i porto una colla d'anys vivint a la Serra d'Almos (a cavall de la Ribera d'Ebre i el Priorat).

La meva trajectòria comença de ben petit, m'agradava dibuixar i se'm podia veure sovint fent gargots amb llapis i paper. Primer dibuix lliure, més endavant copiava de tot, làmines, tebeos, còmics, cromos, estampes de llibres, i clar, els Reixos solien portar-me, llapis de colors, ceres, aquarel·les, fins que més grandet em van deixar una caixa de pintura a l'oli, un cavallet i un parell de llenços. Quan els Reixos ja no portaven corona i amb aquest bagatge, a finals dels anys setanta em vaig trobar estudiant a l'Escola Massana. És allà en una exposició d'amics on vaig conèixer la tècnica del cartró pedra.

De nou a Torres, amb la Puri, la meva companya, treballo al camp i la tarda-nit la dediquem a treballs artístics, exposem a Lleida alguns cops i comencem a incloure peces fetes amb cartró. Una exposició feta d'objectes de cartró a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, ens porta a organitzar uns quants tallers a la ciutat i al meu poble. Aquest fet m'obre les portes a treballar uns anys més tard en diversos projectes escenogràfics, en la restauració del Marraco, en el manteniment i restauració dels gegants de la ciutat i més tard en l'assessorament i construcció de les carrosses de la cavalcada de Reis. Paral·lelament, comencem a vendre figures fetes de cartró per a botigues de tota Espanya. Tot plegat ens anima a dedicar-nos a temps complet a l'artesania. Per evitar que al primer entrebanc em torni a treballar al camp, decidim canviar de poble i trobem casa a la Serra d'Almos. Allí, està tot just començant un col·lectiu d'animació i conjuntament fem uns gegants manotes.

En poc temps un poble veí m'encomana una parella de gegants; a partir de llavors el boca-orella m'ha permès anar surant durant més de trenta anys amb diversos encàrrecs de gegants, capgrossos, bestiari, elements escenogràfics, exposicions, tallers, etc.

- Defineix amb tres adjectius: Què és per tu el procés de treballar amb una figura festiva?

No utilitzaré adjectius, per a mi són verbs: Escoltar, traduir i construir.

- Quin ha estat el treball més especial?

El meu tarannà em fa difícil destacar alguna, per a mi quasi totes són especials, i especials no significa que estigui de totes igual de satisfet.

M'explico: encara que tinc algunes nocions de la Massana (només vaig completar els 2 cursos comuns i al primer d'especialitat vaig anar-hi dos dies), el meu aprenentatge ha estat en gran part autodidacte i això ho defineixo com conviure sovint amb la prova-error. El pas del temps m'ha donat experiència, però poc de mètode, per tant cada encàrrec és un nou repte, una oportunitat d'encertar-la o de pifiar-la, vaja, una tasca especial. També perquè cada feina és diferent i té dificultats diferents per a resoldre...

I en aquest punt, abans de començar la feina, respiro, m'arremango i espero estar el màxim d'atent per quan apareix-hi l'imprevist que segur, vulgui o no, més gran o més petit, apareixerà.

- Ens pots explicar alguna anècdota destacable o tret característic d'algun procés artístic?

La comanda pot fer-sem especial per diversos motius, primer pel caràcter del grup o la persona i la mena de relació establerta. Unes més «professionals» i distants, altres afables i disteses. 

- Conèixer al Miguel, de la colla la Coca de Constantí va contribuir enormement en el bon regust que em va quedar de la reproducció-restauració de la seva Dragonina i els gegants.

- Anteriorment, el Marraco de Lleida, especial per ser la primera peça de gran envergadura a què em vaig enfrontar, la responsabilitat també era gran, perquè la bestiola és molt estimada a la ciutat. Allí quan em vaig arremangar, no vaig respirar, vaig tragar saliva conscient de la quantitat d'imprevists a afrontar.

- A Lleida especial també, la restauració dels gegants Romans, per la seva antiguitat. Desmuntant-los amb cura, treure perruques i veure la talla de fusta dels caps i la closca de malla. Emocionant.

- També la restauració del gegant Moro de Lleida, havia patit una caiguda anys enrere, havia picat de nas i la cara s'havia enfonsat. La brigada de l'ajuntament va reparar-la, però no va poder corregir de tot el sot per por a fer malbé tota la cara, quedant un xic guenyo. Quan em van preguntar si podria tornar el nas, boca i ulls a la posició correcta, vaig contestar que ho provaria.

Al taller, tota la teoria se'n va anar en orris, estava en la mateixa situació que els de la brigada, si ho forçava, havia possibilitat d'esgarrar la cara. El gegant era de l'Ingenio, allí fabricaven còpies del mateix motlle, els vestien i pentinaven diferent, repartint gegants per tota Catalunya. L'estat de la cara m'impedia saber quin era, per tenir on referenciar-me. Vaig aparcar-lo, pensant com resoldre-ho; mentrestant repassaria la parella de gegants d'un poble veí amb alguns clivells en la pintura de la cara i les mans.

No fotis! Vaig exclamar en fixar-me en l'espatlla esquerra del gegant; tenia una alçada diferent que la dreta i de seguit a buscar el cap del Moro per comparar-ho. Resseguint amb els dits les espatlles i coll dels dos gegants, eren clavats! L'opció triada era treure motlle del gegant del poble veí i substituir la part afectada del cap del gegant Moro.

- Per no allargar-ho, especials han estat els gegants d'Amposta, per encaparrar-me a què portessin trombó de vares i clarinet. També el drac de la Riera de Gaia, per voler un drac medieval i per utilitzar per primera vegada porex en lloc de fang per fer el model.

- Tens algun encàrrec ara mateix, a curt o llarg termini?

Estic a punt de començar una gegantona, parella d'un gegantó construït l'any passat per aquestes dates, més o menys. Podran debutar en conjunt perquè el gegantó, confinat per la pandèmia, encara no ha trepitjat carrer. D'on ve l'encàrrec m'ho reservo fins a l'estrena.

Parlant del virus amb relació a la feina, la meva experiència de 2020, s'ha desenvolupat normalment fins començat l'estiu; afortunadament la gent ha respectat els encàrrecs, però els pressupostos han anat reduint-se fins a quasi zero a mesura que avançava l'any. 2021, qui ho sap?

- Com veus el món geganter actualment?

La meva relació amb el fet geganter bàsicament està amb les colles, grups, entitats o particulars que vénen a fer la comanda; per tant no tinc una visió global del seu Món. El que em comuniquen és la seva il·lusió per la peça nova i les dificultats sofertes per aconseguir finançar-la. En alguns casos la falta de suport veritable dels ens locals.

Penso que tots els àmbits tenen etapes d'ascens i altres de baixada. Durant els anys noranta els gegants vivien bon un moment, les trobades eren multitudinàries amb una mena de competició de veure quin lloc omplia la plaça amb més parelles. Sense cap retret a les trobades massives, vull recordar l'estrès que comportava a moltes colles, obligades a fer 40 o 50 sortides anuals per aconseguir intercanvis i abarrotar la seva festa Major: amb l'esforç a poc a poc la colla disminuïa i en algun cas van arribar a desfer-se...I després apareix un grup nou de gent que torna a engrescar-se i la colla segueix endavant.
Anys enrere vaig participar en un congrés organitzat per tècnics i teòrics de Cultura Popular sobre el món geganter on estaven invitats l'agrupació de colles i constructors.

Crec que s'intentava apropar els dos àmbits per afavorir la seva relació, la creació d'un gremi professionalitzat per aconsellar a l'administració a l'hora de tractar aquest patrimoni. Es va presentar un projecte educatiu sobre construcció d'imatgeria festiva, que es va dur a terme.

Al meu entendre tot això és molt bonic, fins a arribar al punt de la «professionalització», dependrà de l'exquisida o encotillada que es torni. Es pot recomanar, però si es comença a dictar del que és o no és una peça digna, on queda la il·lusió de les colles amb el seu «disbarat»?, on queda el «popular» de la Cultura Popular?

Un altre punt tractava de com promocionar el Món geganter fins a arribar a tenir un tractament mediàtic semblant al dels Castellers. La meva opinió també és molt personal: penso que treballen en espais escenogràfics diferents, els primers circulen i ballen fent festa o cerimònia, representant cada parella el seu poble amb tot orgull, per petit que aquest sigui, per senzill o casolà que sigui el seu gegant i dintre del món geganter han de tindre cabuda els dos mons, el festiu i el cerimoniós.
Els segons representen un gran esforç col·lectiu, la unió de molta gent per aconseguir una fita, actuant en un espai quiet, amb solemnitat i tensió, tot un espectacle.

Recordo posar estand en una Ciutat Gegantera i clar la cloenda va ser una trobada de gegants. No sé quantes colles hi participaven, el recorregut acabava en una gran plaça on cada parella feia el seu ball d'exhibició, mentre una ballava, acompanyada per les seves gralles i tambors, l'altra arribava acompanyada amb el seu xivarri, seguida més enllà per una tercera amb més música. Per la meva orella, el guirigall conjunt no era massa televisiu, però, aquell so caòtic m'emocionava: entenia perfectament que els músics no volguessin deixar sense acompanyament a la seva parella.

- Com creus que serà el futur del món geganter?

No sóc endeví, però com cada vegada hi ha més infants entusiastes demanant gegant a mida, afegint-se a la colla en la cercavila, fa pensar que hi ha relleu.

Sempre he pensat que el Món geganter el que li dóna vida són les colles, els gegants són representacions. Construït un gegant, pots exposar-lo, pot ser més o menys bonic, però si no hi poses algú sota, puc jurar que no es mou. L'administració, per fomentar aquest àmbit, penso que sobretot ha de tenir cura de les colles, si estan formades ajudar-les a tenir relleu i si són de nova creació entendre i participar en el seu projecte. Les colles, no només passegen gegants, són grups de relació, construeixen carrer, barri, poble i ciutat. 

- Vols afegir alguna cosa més?

Tan sols acomiadar-me amb salut per a tot-hom!

 


Dades de contacte - Joan Miró Oró, Un que fa cartró (La Serra d'Almos)

  www.unquefacartro.com
  Instagram
  Facebook
  uqfc@unquefacartro.com​


 

Categories:Entrevistes

Comparteix a les xarxes: