Gegants Vells de la Vila de Sitges

El primer antecedent clar són els gegants de 1840, construïts per Joan Querol i Cabanyes amb ajuda del seu germà Joaquim. Aquests primers gegants pròpiament sitgetans eren d’aspecte morisc i estaven inspirats en una parella de colons masovers vinculats a una masia familiar. Fins i tot la geganta es va modelar prenent com a referència una pagesa real del Mas Nou de Jafre, fet que mostra fins a quin punt aquestes figures estaven arrelades a persones i entorns reals del territori. Ja des del principi van sortir al Corpus del mateix any, cosa que demostra una incorporació immediata a la vida festiva de la vila. A més, una carta de 1851 conservada a l’Arxiu Històric de Sitges descriu amb detall la seva vestimenta, colors i despeses, cosa que confirma la importància que ja tenien en aquell moment.

A finals del segle XIX es produeix un canvi decisiu amb l’arribada dels Gegants Reis el 1897, inaugurats el 23 d’agost. Aquesta nova parella representa Jaume I i una dama medieval i és fruit d’un projecte artístic molt elaborat, amb la participació de diversos professionals (escultors, fusters, modistes i figurinistes) i la producció al taller El Ingenio de Barcelona. El gegant porta corona comtal, ceptre i espasa simbòlica, mentre que la geganta presenta una indumentària molt detallada amb brodats, joies i una estètica de dama medieval refinada. Aquest moment és clau perquè fixa una imatge molt més solemne i històrica dels gegants de Sitges, que es converteixen en un element central de les festes.

Durant el segle XX, els gegants viuen una evolució contínua. L’any 1902 participen en el gran concurs de gegants de Barcelona per les festes de la Mercè, on obtenen reconeixement i medalles, fet que reforça la seva fama fora de Sitges. També en aquest període es comença a estructurar millor el món geganter local, diferenciant portadors de gegant i geganta i formant el que s’anomenarà la Colla Jove, integrada per joves sitgetans.

En època de la Segona República (1931) es produeix un canvi simbòlic important: el gegant deixa de portar corona i adopta un mocador al cap, reflectint el context polític i social del moment. Després de la Guerra Civil, el 1939, la corona es recupera definitivament, i també es retornen elements ornamentals i estètics que s’havien modificat. En aquest període també hi ha petits canvis físics, com la recuperació de la barba i el bigoti del gegant, que s’havien perdut temporalment.

El 1955 marca una renovació artística important impulsada per Samuel Barrachina i amb disseny d’Artur Carbonell, que dona als gegants un aire més modern i coherent amb l’estètica artística del moment. Es renova també el vestuari amb el treball del taller La Maragda. Només dos anys després, el 1957, la geganta pateix una caiguda durant una cercavila al carrer Sant Pau, cosa que obliga a reconstruir-li el bust sobre la base existent i a renovar part dels seus elements ornamentals, incloent joies donades per sitgetans destacats.

El 1975 és un altre moment clau, perquè es fan clonacions dels gegants originals: es creen còpies més lleugeres i manejables que permeten continuar les cercaviles sense malmetre les figures històriques. Això provoca que a partir d’aquí hi hagi dues versions coexistint: els gegants originals (patrimonials) i les rèpliques operatives que surten habitualment.

El 1981 es fa una de les restauracions més importants del segle XX. Joan Fabra i Josep Olivella eliminen capes de guix acumulades durant dècades, resultat de males restauracions, i refan completament vestuari i pentinats amb tallers especialitzats. També es redefineix la imatge cromàtica: ell passa a portar vestit groc amb capa blava de vellut i ella un vestit vermellós amb capa verda, trencant amb l’estètica anterior d’Artur Carbonell.

El 1997, amb motiu del gran aniversari modern, els gegants són restaurats de nou per Pep Pascual. En aquesta intervenció es recupera el disseny de 1955 d’Artur Carbonell, es refà el vestuari amb teixits nous i es reforcen elements simbòlics com el ceptre policromat i el pa d’or aplicat amb motiu commemoratiu. Aquesta restauració combina recuperació històrica i millora artística.

La restauració més recent (anys 2000-2009 i actuacions posteriors) segueix una línia molt clara: no inventar una nova imatge, sinó recuperar fidelment les etapes històriques més importants, especialment les vinculades a Carbonell i als models clàssics del segle XX. Es treballa amb patrons de vestuari originals reinterpretats, es reconstrueixen brodats i ornaments amb tècniques actuals i es busquen teixits que respectin l’aspecte antic però siguin més resistents. Paral·lelament, es fa una restauració tècnica de les figures: cara, mans, policromia, estructura interna i equilibri per millorar la seguretat dels portadors i la conservació.