Gegants de Sant Julià de Lòria

El fet geganter a Andorra, no s'entendria sense la influència de la cultura tradicional catalana i, fins ara, no es té constància de l'existència de gegants al país pirinenc. 

Per altra banda, la presència de gegants en terres andorranes és, històricament, recent, ja que es té constància que a la dècada de 1960, els gegants de la ciutat de Valls actuaren en algunes localitats del Principat. 

La tradició gegantera andorrana pròpiament, neix a Sant Julià de Lòria l'any 1983, amb la iniciativa de la junta de la Unió Pro-Turisme, de crear una parella de gegants inspirada en les tradicions i llegendes pròpies del país. 

Així, el dia 3 d'octubre de 1983, durant la celebració de la Fira del Roser, s'estrenaren el Rei Moro i la Dama Blanca, els primers gegants d'Andorra, juntament amb la Colla de Geganters de Sant Julià de Lòria. Tingueren com a padrins els gegants vells de la Seu d'Urgell, l'Abd al-Rahman i Na Constança de Castellbò, juntament amb algunes persones vinculades amb la localitat andorrana. 

Del seu disseny s'en feu càrrec l'escultor Sergi Mas Balaguer i de la construcció l'artista de Solsona, Manel Casserras i Boix. 

El gegant recorda el mite nacional, segons el qual, els sarraïns arribaren a ocupar les valls d'Andorra a inicis de l'Alta Edat Mitjana, fina  per l'emperador Carlemany. 

Per això, el gegant té l'aspecte d'un guerrer musulmà, protegit amb cota de malles, cuirassa, un casc rematat per un turbant i armat amb un sabre corbat, com s'han idealitzat les espases àrabs. 

La geganta, representa la protagonista de la llegenda popular de la Dama Blanca d'Aubinyà. 

 Diu aquesta que,  prop de la cascada d'Aubinyà -un poblet encimbellat damunt de Sant Julià de Lòria- i havia un camí que limitava amb la frontera catalana, custodiat per una torre. 

El senyor de la torre -encarregat de vetllar per la seguretat dels andorrans- tenia una filla, tsn bellíssima com misteriosa. Quasi mai se la veia, excepte a les nits de lluna plena, quan s'apareixia prop de la cascada.

Quan el senyor va morir, la filla esdevingué la guardiana de la torre, consagrada a la defensa del pas fronterer i dels habitants de les valls. 

Tot i la seva fama, ningú en sabia res d'ella, si vivia sola a la torre, si s'havia arribat a casar, fins i tot es creia que tenia poders sobrenaturals. Els pocs cops que s'apareixia, sempre prop de la cascada, anava vestida de blanc, d'ací que fos coneguda com la Senyoreta o la Dama Blanca d'Aubinyà. 

Aquí, cal fer un incís del paral•lelisme entre el Rei Moro i la llegenda de la Dama Blanca. D'alguna manera, es volia vincular el gegant amb l'antagonista de la rondalla, tot i que en aquesta no es tracte d'un rei o un cabdill musulmà, sinó el Bisbe d'Urgell. 

El Bisbe, com a senyor jurisdiccional d'Andorra, solia viatjar-hi personalment per ocupar-se dels assumptes propis de la seva condició, a desgrat dels andorrans. 

Una vegada que aquest va anar a Andorra, tot sol, en passar pel camí d'Aubinyà, es va topar amb la Dama Blanca. Indicant-lo que el seguís, va advertir-lo de que no gosés atacar les llibertats i els privilegis dels andorrans, per més senyor que fos. 

D'alguna manera, les paraules de la Dama Blanca colpiren tant al prelat, que durant força temps no es va atrevir a tornar-hi i, si calia, hi enviava els seus representants. 

Al  cap de molts anys, el Bisbe va rebre noves de que la Dama Blanca no se l'havia tornat a veure pel camí d'Aubinyà. Esperonat, el prelat es va convèncer de que ja no havia tenir por d'aquella fatillera. Ell era senyor d'Andorra i ningú podia privar-lo de fer el que volgués.

Una nit de lluna vella, es va atrevir a passar novament, tot sol, pel camí d'Aubinyà, convençut de que aquesta vegada, la Dama no tornaria a amenaçar-lo. A partir d'aquell moment, però, el Bisbe d'Urgell no va tornar a aparèixer enlloc, ni viu ni mort. 

Al cap d'un temps, per les valls, va córrer la veu de que un gran llop negre, sembrava el terror entre els pastors, destrossant les cledes i fent estralls als ramats. 

El Síndic d'Andorra, es feu càrrec de la situació i organitzà una gran batuda em cerca de la bèstia, que finalment fou morta pel mateix Síndic.

Inexplicablement, aquest va caure greument malalt i cada nit tenia malsons que es repetien, en el qual es veia ell mateix enfrontant-se al llop, que havia aconseguit abatre. Cada cop, l'home estava pitjor, ni els millors metges ni les persones enteses en remeis, no podien guarir-lo. 

En un darrer intent, els familiars suplicaren ajut a la Dama Blanca, qui es presentà davant del Síndic, mortalment malalt. Amb llàgrimes als ulls, la Dama va dir-li que ella només tenia el poder per protegir les llibertats i els privilegis dels andorrans, però no per salvar-lo.

Afegí que, el llop que havia mort, no era altre que el Bisbe d'Urgell transformat i, per haver-lo matat, ho hauria de pagar. Quan el Síndic va morir, la Dama Blanca també va desaparèixer i, aquesta vegada, no se la va veure més prop de la cascada d'Aubinyà. 

La geganta, és una dona bellíssima i de rostre serè, que vesteix una túnica completament blanca guarnida amb pedreria i ribetejada de daurat, capa blanca i corona tocada per un vel, donant-li un aspecte misteriós i solemne. La postura del braç, assenyalant amb el dit índex, es pot interpretar com un gest d'advertència qur la Dama Blanca fa als qui gosin atacar les llibertats i drets d'Andorra. 

A més de ser la primera població gegantera del país, Sant Julià de Lòria també acollí la VII Ciutat Gegantera de Catalunya l'any 1991, reunint prop d'un centenar de colles. Fins avui, és l'única població, fora del nostre país, on s'ha celebrat.