Gegants Vells de Solsona

Les referències documentals més antigues, fins avui conegudes, sobre els gegants de Solsona, cal cercar-les en els registres de comptes de la Confraria de la Mare de Déu del Claustre. No se sap amb certesa quan foren construïts, tot i que són citats diverses vegades entre els anys 1675 i 1677.  La seva funció, molt provablement, fos participar a les processons i solemnitats pròpies del Corpus i de la Festa Major en honor a la Mare de Déu del Claustre. 

Tampoc sabem en quin moment són denominats Gegants Vells, tot i que no resultaria estrany, que això es produís arran de la incorporació dels Gegants Joves, per les festes de la Translació de la Mare de Déu del Claustre a la seva capella actual, l'any 1727. 

Amb el temps, els gegants solsonins han evolucionat al llarg dels segles, adaptant-se a les circumstàncies de cada època, especialment les gegantes que, com passava quasi arreu de Catalunya, vestien segons la moda del moment. En el cas dels gegants masculins, aquests han mantingut el seu aspecte original, el Gegant Vell com un guerrer i el Gegant Jove com un noble. A partir de 1935, les dues parelles mantindran l'estètica medieval, fins al final de la Guerra Civil.

El gener de 1939, amb la retirada de les forces republicanes de Solsona, un incendi provocat a les dependències situades darrera del Cambril del Claustre, on eren guardats els gegants, que foren completament destruïts. De tots els "improperis" solsonins, només el Bou, la Mulassa i el Drac es van salvar de la destrucció. 

És innegable l'estima que la ciutat de Solsona sent pels seus gegants i el seu patrimoni festiu. Per aquesta raó, l'any 1940, l'Ajuntament i la Confraria del Claustre decidiren recuperar els seus gegants. S'encarregà la seva construcció a l'artista vilafranquí Lambert Escaler, que aleshores treballava com a escultor per la casa Industrial Bolsera de Barcelona. Les parts interessades establiren algunes condicions al respecte: havien de ser unes figures úniques i que havien de semblar, de la manera més fidedigne possible, als gegants desapareguts.

Fos pel motiu que fos, les condicions no foren complertes exactement, ja que els motlles (excepte el del Gegant Vells, que va ser destruït), s'aprofitaren per fer altres gegants en sèrie, que es podien veure en altres poblacions. 

L'any 1956, en motiu de les Festes de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre, es construïren dues parelles noves, tasca que fou encomanada a l'escultor Joan Salvadó Voltas, de Vila-seca (Tarragonès). Aquelles noves figures, però, no van satisfer a la ciutadania, degut a les seves proporcions desmesurades i el fet que eren massa feixucs per portar. 

Paral·lelament, el jove solsoní Manel Casserras i Boix, sastre de professió, estava treballant amb la remodelació del Bou de Solsona i també havia construït una parella de gegantons, adquirits per l'Ajuntament. L'any 1959, la Confraria del Claustre -complaguda amb la feina feta amb el Bou- encarregà a Manel Casserras, la remodelació dels Gegants Vells de la Coronació. L'artista aprofitaria els cossos i l'estructura dels anteriors, ocupant-se només de fer de nou les cares i els vestits. L'ajudà en aquesta tasca el solsoní Pere Corominas, qui s'encarregà de brunyir el casc i la cuirassa del Gegant Vell. La parella va ser estrenada aquell mateix anys i, aquest cop sí, el resultat va ser satisfactori pels solsonins.

Casserras no tan sols havia sabut mantenir l'essència originària dels gegants, també havia demostrat les seves habilitats d'artista, plasmant en les figures una qualitat i un detallisme notables. 

El Gegant Vell de Solsona és, juntament amb el Drac, la figura més singular de la imatgeria festiva solsonina. De tot el conjunt de gegants, és l'únic que ha mantingut la fisonomia dels anteriors, la d'un guerrer ferreny amb bigoti i cabellera negra i armat amb casc, cuirassa i porra.

Per altra banda, els actuals Gegants Vells també han preservat el simbolisme que ja tenien els de la Coronació.

En el cas del Gegant Vell, la simbologia queda reflectida a la seva cuirassa, on s'hi observen els escuts dels diferents senyors que va tenir Solsona durant l'Edat Mitjana: els quatre pals dels Comtes de Barcelona; el tauler d'escacs dels Comtes d'Urgell; el card dels Ducs de Cardona i la torre dels Torroja.

Destaca també el ratpenat daurat, símbol que es vincula amb el nom tradicional del Gegant Vell: Voliac. Aquest nom, segons com s'interpreti, podria correspondre a la denominació que rep aquest animal al Solsonès o, també, per la deformació del nom de Goliat, recordant l'origen dels gegants a les antigues processons del Corpus medieval. 

Si el Gegant Vell simbolitzava l'heroi alliberador de la ciutat dels seus enemics, la Geganta Vella bé podria ser la personificació de la ciutat de Solsona, que llueix el Sol, el seu senyal d'identitat, a la diadema. Un altre tret característic de la Geganta Vella és la seva mirada, que dirigeix cap a la gent que la contempla, transmetent una sensació de proximitat, talment com si la mateixa Solsona mirés el seu poble. 

Per Corpus i per la Festa Major, participen al passacarrers de la vigília, a les Pujades i Baixades de la Corporació Municipal i en els ballets tradicionals, que es realitzen a la Plaça Major. També actuen en les ocasions extraordinàries, com el nomenament d'un nou Bisbe de Solsona o les festes per commemorar l'aniversari de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre, que es fa cada 25 anys. 

El Ball de Gegants de Solsona -composat per Mossèn Ramon Pujol el 1935- és interpretat per una cobla i pel Flabiolaire, un personatge que ja trobem esmentat al segle XVII, acompanyant musicalment els gegants.