Gegants de Viladecavalls

Diu, que diuen, que deien, a mitjans segle XIX, que en el petit poble de Viladecavalls hi vivia na Roser, una jove molt tenaç, que compartia la seva vida amb en Martí, un home de poques paraules i mans fortes. En Martí, que feinejava de pagès, sabia treure de la terra els millors productes, però sobretot destacaven les seves vinyes, d'on sortien els grans de raïm més preuats de la comarca. Sovint passejava pel poble amb raïm dels seus ceps a la mà, oferint-los a qui trobés pel camí. Era la seva manera de demostrar com n’estava d’orgullós de la seva feina. Na Roser, com la majoria de les dones pageses, venia els seus productes als mercats de la veïna Terrassa. Amb el seu recollit airós i desimbolt i les mànigues arremangades, era l'ànima de totes les festes; mai es perdía cap ball i era bona balladora. En Martí, potser més tímid, s'animava a ballar amb ella pel respecte i l'estima que li tenia. Feien una bona parella.

Però la tranquil·litat es va trencar el 1879, quan la fil·loxera va arribar a Catalunya per terres gironines i, en menys d'un any, aquest petit insecte va devastar les vinyes de Viladecavalls. Al principi, el poble va pensar que eren mals de temporada, però aviat va entendre que era més profund. Els ceps morien i, semblava que el món s'ensorrés amb ells. La desgràcia va caure com un xàfec, la prosperitat es va esvair, i les festes d'alegria van ser substituïdes per un silenci de penúria. Les cases que abans s'omplien de rialles es van convertir en refugis de tristesa i impotència. Un silenci espès va omplir l'aire, gairebé tangible. No se sentien les veus dels nens, ni el tràfec dels pagesos, només l'eco de la por. Els camps van quedar buits, els ceps morts, desdibuixats en la penombra, testimonis d'una guerra invisible. La fil·loxera no era només un enemic natural, era un presagi, una maledicció sense escapatòria.

La gent caminava amb passos lents, amb les mans plenes de pols i els ulls buits d'esperança; una ombra feia difícil respirar a Viladecavalls. En Martí, com molts altres homes, es deixava vèncer per la desolació. Cada matí, la vista de les seves vinyes mortes li trencava l'ànima, i els seus músculs, acostumats al treball ferm de la terra fèrtil, ara només sentien la fatiga de la frustració. La tristesa planava sobre cada casa, els hi havia robat les collites i els somnis.

Na Roser, amb la seva fortalesa i tendresa, no podia suportar veure la seva gent afligida i, sobretot, el seu Martí abatut. Contemplava com les vinyes, abans plenes de vida, s'anaven assecant, i amb elles, els somnis del seu poble. Sentia un dol profund cada cop que veia una llàgrima caure, però la seva pròpia determinació feia que malgrat que la desolació mantingués l’esperança.

Amb l'arribada de la segona setmana de maig, quan la vida semblava voler resistir malgrat tot, una idea va néixer en la ment de na Roser. Se li va acudir que podria oferir una rosa, símbol de pau, amor i amistat, a cadascun dels habitants. Aquell gest, confiava, seria un bri d'alegria. Però no només una flor; amb cada rosa, hi afegiria una targeta amb versos i missatges d'esperança i d'alè, desafiant així el dolor que havia portat la fil·loxera.

El dia assenyalat, na Roser es va combinar amb en Martí. Ella va compartir la seva idea amb els ulls brillants. En Martí, amb la seva valentia i la seva habilitat per trobar el millor de cada situació, es va endinsar pels camps amb na Roser. Malgrat la desolació de les vinyes, van buscar vells rosers on encara florien flors amb esforç. Ell, amb les seves mans fortes, collia amb delicadesa les roses més belles, mentre na Roser, asseguda a la vora del camp, preparava les petites targetes amb cura. Amb cada rosa que recollien, ambdós somreien, imaginant la brillantor als ulls dels seus veïns.

Amb les cistelles plenes de roses de colors intensos, na Roser i en Martí van començar el seu recorregut pel poble. A cada porta, na Roser oferia una rosa i una targeta. En lliurar-la, amb veu ferma i emocionada repetia: "Cada rosa és un símbol d'esperança, un recordatori que junts, com un poble, podem superar qualsevol adversitat." No prometia miracles, només mots de coratge. La bellesa efímera de la rosa i la força de les paraules van injectar una llum nova en la desesperació. Aquella setmana, un esperit de solidaritat i resistència va néixer i arrelar amb força a Viladecavalls.

I així, temps era temps, la valentia i la bondat de na Roser i en Martí van sembrar una tradició que perdura fins als nostres dies. La Festa del Roser de Viladecavalls va començar a ser celebrada amb entusiasme. Es diu que la fama del lliurament de roses va créixer tant que, any rere any, gent de pobles propers s'hi acostava, esperant rebre una rosa i un missatge d'esperança, consolidant la festa com un símbol de la comarca. Fins i tot, a les acaballes del segle XX, a totes les persones que passaven per la carretera d'Olesa, tant a peu com en vehicle, se'ls hi donava una rosa i un vers.

La llegenda de na Roser i En Martí va perdurar, convertint-se en una celebració anual d'amor i resiliència, recordant a tothom que, encara que la fil·loxera havia aclaparat les vinyes, mai no podria pansir l'esperança als cors. Avui, els habitants del poble continuen amb la tradició, lliurant roses cada maig, celebrant el vincle etern entre la natura i la comunitat, un llegat del valor i de l'amor de dos joves que es van atrevir a florir al mig del no-res. A Viladecavalls, els nostres gegants són la representació d'aquests dos personatges i els garants que mai s'oblidi aquesta llegenda.