Gegants Vells de Montcada i Reixac

Guillem Ramon I de Montcada, dit el Gran Senescal, fou senescal de Barcelona i senyor de Tortosa, Sentmenat, Arraona, Peníscola i Carles, i castlà de la Suda de Lleida. Fill de Guillem I d’Hostoles, senescal de Barcelona, i de la dama Agnès.

Guillem Ramon es va casar amb Beatriu de Montcada, pubilla dels Berenguer, una família provinent dels vescomtes de Girona, aprisiadors de terres del Comtat d’Osona. És d’aquesta manera com el Gran Senescal esdevé Montcada. D’aquest enllaç en nasqué Ramon I de Montcada i de Montcada, Guillem I de Montcada i Bearn, n’Adelaida i na Berenguera.

El matrimoni es va desfer amb un procés de nul·litat amb al·legacions de parentiu entre els consorts. És versemblant la interferència de Ramon Berenguer IV qui el 1135 concedeix Beatriu a Guillem de Sant Martí juntament amb l’honor de Montcada, en una de les primeres picabaralles del comte i el senescal. Guillem Ramon es tornà a casar en segones noces amb Tota de Cardona, i encara en terceres amb Sança.

Elisenda de Montcada i Pinós, nascuda a Aitona l’any 1292, fou reina consort de la Corona d’Aragó, ja que fou la quarta i la darrera muller de Jaume II el Just. Filla de Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, baró d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós. Pertenyia a una de les famílies més nobles de Catalunya, del llinatge dels Montcada, molt propera a la monarquia.

El casament amb Jaume II el Just s’esfectuà a Tarragona el 25 de desembre de 1322, dia de nadal. El rei dotà la núvia amb les rendes de Berga, Burriana, Tortosa, Morella, Torroella de Montgrí i Pals. Ella intervenia en els afers d’estat donant consell com havien fet altres reines. Fou partidària del nét de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquest li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que el dia a dia a la cort reial fos cordial, malgrat la rigidesa i la severitat de Jaume II.

L’any 1326 va fundar i dotar el reial monestir de Pedralbes. El 1327 va quedar vídua i es va retirar 37 anys a un palau inmediat al monestir. Elisenda morí el 9 de juliol de 1364 i s’enterrà en el monestir. En el cas d’Elisenda, que va ser reina i també va voler passar a la posteritat com a religiosa, ho va fer amb una sepultura molt especial. Les despulles de la reina Elisenda estan situades just al mur de separació entre el claustre i l’església, de manera que el sepulcre té dues vessants. A la banda de l’església es veu a l’Elisenda vestida el elegantment, amb la corona i l’anell reial, un coixí amb els escuts d’armes de la Corona d’Aragó i la família Montcada i es fa retratar amb els seus dos gossets de companyia. Si alcem la vista veurem una escultura on apareix l’ànima d’Elisenda –també amb la corona de Reina- que s’alça fins al cel acompanyada de dos àngels. A la banda del claustre apareix la Reina vestida molt més senzilla, amb l’hàbit franciscà i vestida de vídua -condició que va mantenir durant els 37 anys que va viure al Monestir-, sense corona, l’anell i els escuts d’armes.