Gegants de Sort

Làscara de Ventimiglia i de Làscaris

(Ventimiglia-Itàlia- 1265 – Barcelona 1314)

Filla del comte Guglielmo Pietro de Ventimiglia i de la princesa Eudoxia Làscaris, princesa bizantina i, per tant, néta de l’emperador de Nicea, Teodor II Làscaris.

Durant la segona meitat del segle XIII vingué amb la seva mare a Catalunya on trobà la protecció dels reis del casal català.
Fou la segona esposa del comte de Pallars, Arnau Roger I, amb qui es casà molt jove el 1281 i de qui tingué tres filles, Sibil·la, Beatriu i Violant, que garantiren la successió del comtat.

Enviudà l’any 1288 i lluità aferrissadament per la defensa dels drets de la seva filla Sibil·la I del Pallars contra les pretensions dels comtes de Comenge pel domini del comtat.

Amb el matrimoni de la primogènita amb el comte Hug de Mataplana marxà del Pallars i els darrers anys del segle XIII, governà els territoris de Mataplana a la comarca del Berguedà, residint al castell de Mataplana, fins el 1304 en què fou desposseïda de la governació.
Posteriorment s’instal·là a Barcelona i el 1307 ingressà al monestir de Jonqueres, de l’ordre militar de Santiago, dit de les Ucleses.
Alguns autors expliquen el seu ingrés al monestir obligada per Jaume II, arran dels escàndols oferts a la Cort per la seva relació sentimental amb l’almirall Bernat de Sarrià, però sembla ser que aquesta relació no té cap base històrica.

Arnau Roger I

(? v 1236 – ? 1288)

Fill de Roger II i Sibil·la de Saga. Comte de Pallars (Sobirà) 1267-1288. Quan va morir Roger el 1267 el va succeir el seu fill Arnau Roger.

El 1275 Arnau Roger fou nomenat per Jaume I tutor dels petits Ermengol i Àlvar d’Urgell. Aquesta circumstància va donar-li peu a intervenir intensament en les lluites nobiliàries que varen commoure els darrers anys del regnat d’aquest sobirà i els primers del seu successor Pere II.
Arnau Roger va ser una de les principals figures de les rebel·lions dels anys 1275 i 1280. En aquesta darrera fou capturat a Balaguer amb els altres barons aliats i després d’un any de presó fou, com tots, exceptuant el comte de Foix, perdonat pel rei Pere. Des d’aquell moment el comte de Pallars es converteix en un dels més fidels col·laboradors de la monarquia i hom el veu prendre part tot seguit en l’expedició a Tunis (1282), on el comte, que era un home fort i valent, va realitzar prodigis lluitant contra els sarraïns; després va combatre també a Sicília.
De retorn al seu comtat fou inquietat pel seu nebot Arnau d’Espanya, que pretenia tenir drets successoris al Pallars, però Arnau Roger va poder rebutjar-lo fàcilment (1283). Aquestes preocupacions del comte coincidiren amb l’afer del cèlebre desafiament de Bordeus, i Arnau fou un dels quaranta cavallers elegits pel rei per fer fiança del compliment dels pactes convinguts respecte a la batalla. Més endavant, en tenir lloc la invasió francesa de 1285, el comte figurava entre els consellers del rei en la defensa de l’Empordà i ell fou el prohom que en l’acció de Perelada va salvar l’infant Alfons de cometre una temeritat que segurament hauria pagat molt cara.
La fidelitat i el patriotisme del comte de Pallars no varen minvar durant el regnat d’Alfons el Franc. Arnau Roger és un dels magnats que acudeix a Amposta a rebre el novell sobirà per prestar-li homenatge i acompanyar-lo a Santes Creus i a Barcelona. Més endavant el comte actuaria com a mitjancer entre el rei i els nobles aragonesos de la Unió i seria un dels tres prohoms oferts com a ostatges en l’afer de l’alliberament del príncep de Salern.

Arnau Roger morí el 1288, a uns 52 anys, i deixà, de la seva esposa, la princesa grega Làscara, tres filles molt joves: Sibil·la, Violant i Beatriu.

Informació extreta del llibre Els barons de Catalunya de Santiago Sobrequés.